El pujolisme, el braç català de la Internacional Neoliberal

Segurament, l’anomenat pujolisme és un dels fenòmens que ha rebut més atenció de la hisòoria recent de Catalunya. Tot sent objecte de les qualificacions més diverses ―passant des del populisme al comunitarisme― alhora que exercint un estrany poder de fascinació fins i tot entre aquells que, formalment, se’n declaren adversaris. Per això, la col·lecció d’Akal, Les veus de Clío, dirigida per Xavier Domènech ha omplert un cert buit historiogràfic ―i val a dir, en el pensament de les esquerres― amb la publicació De l’antifranquisme al pujolisme d’Eloi Gummà. La provocadora dedicatòria del llibre ―Als convergents de tots els partits― aborda aquesta qüestió tot emmarcant el pujolisme com la secció catalana de la Internacional Neoliberal que dirigí la onada conservadora a Europa i als Estats Units durant els anys setanta i vuitanta del segle passat. Per a fer-ho, Gummà pren un període clau, el de la transició del franquisme al règim del 78, analitzant des de l’any 1977 fins al 1984, un procés en que la participació política dels empresaris i les aliances internacionals amb el conservadorisme estat-unidenc delinearen el procés formatiu de la dreta catalana. Aquest procés fou una reacció de classe a l’antifranquisme en la mesura que aquest suposava un procés democratitzador liderat per la classe obrera i les esquerres. Un procés democratitzador que sota aquest signe amenaçava amb constituir “el govern més a l’esquerra de tota la península” en les primeres eleccions al parlament de Catalunya al 1980, com adverteix Domènech en la introducció. Gummà doncs dissecciona una reacció de classe contra l’hegemonia de l’esquerra que desvirtuà el procés democratitzador per a configurar una nova hegemonia sota el fenomen del pujolisme. El gran mèrit d’aquest llibre, que adapta la tesi doctoral de l’autor De l’antifranquisme al pujolisme: la pugna per l’hegemonia (1976-1984) (UAB, 2025), consisteix en analitzar la gènesi del conservadorisme català en el marc global de renovació, i radicalització, de les dretes europees i estat-unidenques, precisant així les orientacions socials i polítiques del pujolisme, fins ara analitzat sovint d’una manera parroquial que n’impedia la comprensió cabal del fenomen. L’autor del llibre doncs aconsegueix explicar l’auge electoral de Convergència Democràtica de Catalunya ―des del 16,9% obtingut a Catalunya en les eleccions generals de 1977 fins al 46,8% de les primeres eleccions autonòmiques― a partir d’aquest marc polític i social.

L’antifranquisme català, el compromesso storico i la lluita de classes

La decadència de la dictadura feixista que era el franquisme vingué signada per l’activa oposició de la classe obrera a un règim que era una vertadera utopia empresarial. Així, l’antifranquisme cobra unes potencialitats democratitzadores vertaderament rupturistes, especialment a Catalunya on l’Assemblea de Catalunya encarnava un vast moviment socio-polític en el que jugava un rol notori el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Aquest, inspirat  per l’estratègia del Partit Comunista Italià, el compromesso storico, traduïa a la realitat catalana una praxis fruit de la correlació de forces existent a Itàlia ―la de conformar un govern en aliança amb la democràcia cristiana sota una agenda democràtica i social, full de ruta que al seu torn s’inspirava en la dinàmica xilena que havia dut a Allende al poder―. A Catalunya aquesta orientació es palesà en la voluntat, per un cantó, de mobilitzar totes les classes socials democràtiques que podien protagonitzar una revolució de la majoria, és a dir, la classe obrera, per descomptat, i la classe mitja, en aliança. Al mateix temps tractava d’apropar-se la dreta democràtica antifranquista, o el que es creia que representava tal cosa, per a apropar-se al sector més conservador de la petita burgesia. El PSUC assumirà formalment aquesta orientació, tot desmarcant-se, també formalment, d’una hipòtesi diferent com era la del Front Popular ―com afirmarà a l’època un dels seus dirigents, Josep Solé Barberà: “el compromís històric no és un plantejament de front popular”[i]―. Val a dir que, tot i això, el PSUC tractaria de canalitzar l’empenta antifranquista en un bloc d’esquerres que prendria tal forma en la candidatura unitària al Senat sota el nom de l’Entesa dels Catalans que obtindria un èxit rotund. El que és cert però és que certa concepció de la praxis italiana dificultarà a l’esquerra comprendre la reconfiguració política de la burgesia postfranquista. Una reconfiguració marcada pels pànics existencials de la burgesia, alguns d’ells ―com l’assenyalat per Xavier Domènech, ben plausibles―: així si El País reviscolava el temor del cantonalisme en la seva editorial  de setembre de 1976, el terrible fantasma federal, a propòsit de l’auge del catalanisme d’esquerres, Pujol verbalitzaria, just un mes abans, el terror a l’emergència de “planteamientos frentepopulistas […] que llevan aparejados unos riesgos graves”[ii] i l’empresari franquista Manuel Ortínez revelava a Adolfo Suárez en una carta de principis de 1977 que “la situació política a Catalunya pot degenerar fins a un republicanisme que, expressat a les eleccions, podria ser perillós”[iii]. Així, federalisme, front popular i republicanisme, vertebraven els temors burgesos a un procés democratitzador que, a sobre!, estava protagonitzat per una classe obrera molt activa sindicalment. Les eleccions de juny d’aquell any, amb una participació del 83% del cens ― tot i l’exclusió de 400.000 votants― certificarà una victòria global de l’antifranquisme català ―amb prop del 70% dels vots― que obria un moment constituent, com senyala Gummà: “si l’esquerra hagués optat en aquell moment per cridar a la mobilització i exigir el restabliment immediat de la Generalitat amb un govern que reflectís els resultats electorals, haurien pogut fer-ho ja no només des de la seva condició d’esquerres, sinó des d’una condició nacional, en nom de Catalunya i de la seva demanda d’autonomia, preparant-se també per a implementar un programa a la vegada catalanista i d’esquerres des de la nova Generalitat”[iv] Una possibilitat entrellucada, amb disgust, per aquell kulak petit-burgès, segons la denominació de Joan Fuster[v], que era Josep Pla qui intuïa en aquesta hegemonia d’esquerres un perill de Front Popular, segons li confessava per carta a Tarradellas. El moment era prometedor en la mesura en que la restitució de la Generalitat suposava la conformació d’un govern amb presència de consellers comunistes ―un fet que en aquest cantó del teló d’acer europeu només es produiria a França amb el govern de Miterrand al 1981. Tot i això, el cert és que en la direcció de l’esquerra, el PSUC, una certa miopia tendia a confondre Jordi Pujol amb Aldo Moro o amb la Democràcia Cristiana xilena, fet que tindrà la conseqüència de regalar-li la representació de l’antifranquisme en les negociacions amb Suárez. Per això, un dirigent sindical del PSUC, López Bulla, senyalarà aquest error en afirmar que “no s’exercia el conflicte social contra Convergència”, almenys per part del partit[vi]. I és que en la concepció catalana del compromesso storico la miopia tenia dimensions intrínseques, Jordi Solé Tura ho exemplificaria en fer-ne l’anàlisi en la revista teòrica del PSUC, Taula de Canvi, en els següents termes: “fins i tot en les manifestacions més conservadores, [el moviment nacional català té] un contingut democràtic”[vii]. Aquesta equívoca anàlisi històrica, condensava en l’àmbit teòric, l’actitud del PSUC cap a Convergència. Així, Solé Tura, atribuïa una contribució del catalanisme conservador als processos democratitzadors espanyols ―en franca dissonància amb la realitat històrica. Cosa que no deixà de produir un cert enrenou que motivaria respostes immediatament, com senyalaria Ramon Garrabou a la revista teòrica, també del PSUC, Materiales: “parlar, per exemple, com s’ha fet, que el catalanisme té un caràcter progressiu per si mateix és un apriorisme sense massa sentit”[viii]. La classe treballadora expressaria de manera rotunda la seva opinió tot mobilitzant-se en massa, prop de 200.000 persones sortirien al carrer, el sis de novembre de 1977 contra els estralls de la crisi econòmica. Val a dir, que un dels referents més importants del PSUC en aquest moment, el secretari general del Partit Comunista Italià, Enrico Berlinguer, apostaria per una major combativitat tot recolzant la vaga dels treballadors de la FIAT al 1980, i abandonant així la ruta del compromesso storico per una nova orientació més dedicada a reorganitzar l’esquerra que a democratitzar les dretes italianes. Tornant a Catalunya, una part minoritària de l’antifranquisme expressarà una deriva que defuig la transformació social i política per postulats metafísics sobre la nació a partir del debat de la llengua. A nivell intel·lectual, la revista Els Marges expressaria aquesta posició que seria resposta per la revista teòrica del PSUC en considerar que: “no sols conté errors seriosos, sinó que en alguns punts és xovinista”[ix]. Políticament seria ERC per boca del seu màxim dirigent, Heribert Barrera, qui se’n faria ressò al 1979 en unes jornades sobre la immigració: “La immigració no ha estat per a Catalunya cap benefici”[x]. Una orientació a les antípodes del PSUC, si Barrera veu en la immigració una amenaça, en canvi, els comunistes hi han vist una força democratitzadora de la societat catalana. De fet, el partit que en el seu apogeu ―al novembre de 1977― té 29.850 membres, oficialment, tot i que repartirà 40.000 carnets, es composa en quasi un 45% de militants migrants[xi]. Unes xifres força representatives del país, al 1980 el 50% de les persones que vivien a Catalunya eren immigrants o fills d’immigrants. Per això, per a Antoni Gutiérrez «el Guti», el secretari general del PSUC ―i per al poeta Rafael Alberti «el gran sultán del eurocomunismo»―, cal combatre el perill del «xovinisme nacionalista»[xii]. Com senyalaria la cèlebre escriptora comunista Teresa Pàmies aquest xovinisme nacionalista era qualsevol cosa menys innocent i alhora serviria per a justificar ideològicament la aliança amb Pujol, atacar l’esquerra espanyola i, en definitiva, alinear-se amb el clima internacional, com els etzibaria Pàmies: “si som tan gelosos de la nostra sobirania davant Madrid, perquè no ho som davant Washington? El que passa es que certs capitalistes liberals catalans se serveixen dels ianquis com a coartada”[xiii].

Pujol, Foment i els homes de la Trilateral

Si algú representava la crida a la mobilització política de la burgesia contra aquest procés democratitzador era Ramon Trias Fargas, net d’un dels fundadors de la Lliga Regionalista i economista Chicago Boy, que expressava fidelment els leitmotiv de la Lliga, entre ells, la demofòbia decimonònica de la burgesia contra el sufragi universal ―com declararia en aquest període: “Lo que no podemos admitir es que por sufragio universal se llegara en un momento dado a una situación de tipo marxista”[xiv]―. Aquest esperit tindria el seu aggiornamento en la crida a la mobilització de l’empresariat al crit de «Empresarios de toda España, uníos» ―com declamaria en un article publicat a La Vanguardia[xv]. Al 1976 tindria lloc un concili empresarial  a Barcelona que tiraria endavant la reconstrucció de la patronal, i de la reconstrucció es respondria a la crida de Trias Fargas tot recolzant a Pujol qui, de fet, ja en les eleccions de 1977 va ser el candidat amb més diners, 150 milions de pessetes, aportats per la Fundació Friedrich Naumann dels liberals alemanys, que el convertirien en el candidat fòssil de la burgesia ―doncs duria a terme la campanya electoral en helicòpter[xvi]. Curiosament, Pujol en les seves Memòries insistiria en que mai va rebre cap ajuda econòmica internacional estrangera ―”no rebíem diners de coreligionaris estrangers. CDC va néixer sense ajut de ningú, sense cap referència forana, sense crosses”[xvii]. Aquest recolzament empresarial vindria acompanyat per un bescanvi de favors: la d’imposar la Guerra Freda en l’escenari polític català amb un anticomunisme visceral i roent. Convergència, partit fundat al novembre de 1974, seria aquest vehicle pràcticament de manera natural. Doncs, composat el partit per la petita i mitjana burgesia ja de bon principi destacaria per la hostilitat dels seus membres contra les lluites sindicals. Així, a Sabadell, en el primer acte de Convergència els treballadors en vaga del metall farien acte de presencia boicotejant la presentació del partit. Una reacció de classe instintiva que encertarà a revoltar-se contra el projecte desdemocratitzador neoliberal que Trias Fargas encomanarà a Convergència. Així, si la Comissió Trilateral decretarà un nou full de ruta a la dreta estat-unidenca contra els “excessos de democràcia” Trias Fargas, que presideix Convergència des de 1978, en farà de corretja de transmissió catalana en esdevenir membre de la Trilateral al 1979. Contribuint així a imprimir un clima anticomunista dirigit contra el PSUC en les eleccions generals i municipals d’aquell any, que La Vanguardia reflectiria amb una editorial amb els següents mots d’ordre: “Catalunya té un problema, que és el PSUC”[xviii]. Per altra banda, la burgesia política representada per Manuel Ortínez ―el banquer franquista que esdevindrà directiu de La Caixa al 1979― intervé en aquesta conjuntura sota aquest pla ―”El món empresarial ha de participar en política i els partits polítics han de pronunciar-se en matèria empresarial”, arengarà Ortínez―. L’equivalent del document estratègic de la Trilateral serà l’Informe sobre els punts de partida de l’Operació Foment on la patronal catalana, Foment del Treball, posarà en moviment la seva liquiditat financera per solucionar el problema de Catalunya que ha senyalat públicament La Vanguardia: 400 milions de pessetes per a CDC i la resta de partits anticomunistes ―incloent ERC― seran la inversió per garantir l’ordre del dia en les eleccions autonòmiques de 1980. Val a dir, que no només es tractaria d’una mobilització de capital sinó que l’empresariat a través de Foment i d’altres patronals adoptaria un rol militant notori: 13.960 empresaris participarien en 90 actes per acompanyar la mobilització mediàtica, partidista i financera contra el PSUC. Finalment, l’enorme mobilització social de la burgesia tindria èxit i es visibilitzaria amb la victòria de Convergència. El PSUC perdria 270.000 vots respecte les eleccions de 1977 mentre que CiU i ERC en guanyarien 389.000. Tot i així les esquerres ―PSC, PSUC i ERC― tenen una majoria d’escons, 72, que permet un govern d’esquerres. Tanmateix, els deutes econòmics d’ERC, i els diners rebuts de Foment, així com el garbuix ideològic dels seus líders ―empantanats en un social-xovinisme que adopta fortes tonalitats anticomunistes, especialment contra la classe obrera migrant― ho impedeixen. A partir d’aquí Pujol comptaria amb el pressupost de la Generalitat per a organitzar l’hegemonia conservadora, una organització d’hegemonia que es podria interpretar francament en termes de cooptació ―com ho va fer Solé Tura a partir d’un símil històric: “CDC intentarà repetir l’operació de Prat de la Riba: integrar tota la intel·lectualitat[xix]”.  Un exemple espectacular, Josep Benet qui havia encapçalat la candidatura unitària de l’esquerra al Senat el 1977, qui al 1982 havia estat el candidat del PSUC en la moció de censura contra Pujol, al 1984 deixarà el seu escó per dirigir el nou Centre d’Història Contemporània de Catalunya creat per la Generalitat. Val a dir, que llegint el debat de la moció de censura, la cooptació no és sorprenent, doncs en termes ideològics Benet començaria el seu discurs reivindicant Prat de la Riba, i el debat se saldaria amb un Pujol complagut que li respondria que ambdós tenien el mateix programa[xx]. Per a Gummà, la corrent de fons d’aquesta dinàmica expressa un clar gir conservador de les classes mitjanes i professionals que s’expressarà en les polítiques del primer govern convergent. Així, la construcció del sistema escolar expressarà una batalla de classe en que Pujol apostarà per un model dual a favor de l’escola privada i de l’escola privada subsidiada, és a dir, la concertada. El 1981 CiU crearà per decret aquest model de tal manera que al 1985 el 45% de l’alumnat estaria matriculat en l’escola privada i en la concertada. Una concepció que s’estenia en l’àmbit lingüístic en apostar CiU i ERC per un model dual contra la proposta de l’escola pública com a garant de la immersió lingüística. Plantejaments oposats a la concepció pedagògica antifranquista formulada per Rosa Sensat en favor d’una única xarxa escolar publica que, a més a més, garantís la immersió lingüística.[xxi]. En canvi, Convergència i Pujol duran a terme sistemàticament una construcció neoliberal i empresarial dels serveis públics que atorgui a les empreses privades, ja sigui en l’educació o en la sanitat, la prestació dels serveis a partir dels subsidis de la Generalitat. Quelcom poc sorprenent, com senyala Gummà, en conformar un govern à la FMI que incorporava empresaris i dirigents patronals de tota mena: Ramón Trias Fargas de La Caixa a la Conselleria d’Economia, el dirigent de la Cambra de Comerç Francesc Sanuy, a la Conselleria de Comerç o el secretari general de Foment del Treball, Vicenç Oller, a la Conselleria d’Indústria. Així, el govern de Pujol esdevindrà un govern que organitzarà el corporativisme i el gremialisme tot trencant, sociològicament, l’aliança de classes bastida pel PSUC. Quelcom que s’expressarà políticament en la victòria electoral de 1984 quan Pujol obtingui una majoria absoluta i el suport respectiu tant d’ERC com del PP ―amb elogi d’ABC inclòs per haver contribuït “considerablemente a hacer viable la Constitución y la Monarquía democrática”[xxii].

Una anàlisi global del pujolisme

La conclusió del llibre en aquest moment assoleix els objectius d’investigació plantejats i té la virtut de suggerir-ne de nous. Doncs en situar el pujolisme en la remodelació de les dretes occidentals sota el paraigües del neoliberalisme assenyala la importància de les tendències globals en la configuració dels actors polítics catalans. Quelcom que es podria estirar en diversos horitzons. En primer lloc, en la recerca d’arxiu i de fons personals que permetria senyalar una vinculació orgànica entre les dretes a nivell internacional tal com suggereix el cas de Trias Fargas en el llibre. En segon lloc, en establir d’altres vinculacions com la relació del sionisme amb la dreta catalana ―una recerca esbossada per Anna Figuera Raichs en la seva tesi doctoral El Nacionalisme de Jordi Pujol: Israel com a referent per a la construcción nacional de Catalunya (Universitat Rovira i Virgili, 2003) adaptada a llibre a Jordi Pujol i els jueus (Pòrtic, 2011). On l’autora, de manera apologètica, doncs compara Pujol amb Moisès, senyala la importància del pensament sionista ―en particular de l’intel·lectual Theodor Herzl― per a les concepcions nacionals de Pujol i, a més a més, n’explica l’estreta relació entre Convergència i l’estat d’Israel que resultaria en que sent Pujol el primer mandatari espanyol a visitar Israel al 1987 en un viatge oficial també seria el protagonista del restabliment de les relacions diplomàtiques amb Espanya. Per últim, perquè el vincle entre neoliberalisme i pujolisme pren d’altres dimensions geopolítiques particularment visibles en el referèndum de 1986 d’accés a l’OTAN ―en que Convergència prendria un paper d’espectador que Pujol lamentaria profundament en les seves Memòries: “Nosaltres sempre havíem estat partidaris de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN”[xxiii]. Neoliberalisme, sionisme i atlantisme, defineixen així els vectors de la dreta catalana en aquest període històric que Gummà contribueix a desentranyar de manera brillant. Una aproximació històrica i crítica que, previsiblement, cobrarà en els propers anys el seu valor davant de reivindicacions distorsionades d’un fenomen, com és el pujolisme, que per massa sobreentès resulta desconegut en ser veritablement estudiat.

---

Notes: